Decret 22/2025: una nova visió per a les comunitats energètiques a Catalunya (i el que encara falta)

El Decret llei 22/2025 ha introduït una nova visió per a les comunitats energètiques a Catalunya. I mira, jo ho celebro, perquè quan una norma fa un gir cap al territori i cap a la gent, normalment és perquè algú ha entès que el model anterior s’estava quedant curt.

A continuació us faig arribar les meves impressions —en clau d’enginyer (i una mica filosòfica, com sempre)— i sobretot què caldrà esperar perquè això passi de titular a realitat.

1) No és només “posar plaques”: és canviar el joc

Durant anys, hem parlat d’energia renovable com si tot fos un problema d’instal·lar MW i ja està. I no. La realitat és més incòmoda i més interessant:

• la xarxa té límits
• la tramitació té ritmes
• i el territori té memòria (i criteri, quan el deixes participar)

Les comunitats energètiques, ben plantejades, són això: un canvi de joc. No perquè siguin “romàntiques”, sinó perquè introdueixen una idea molt potent: organitzar la demanda i la generació a escala local, amb governança i amb retorn.

2) L’ajuntament com a promotor: quan el territori passa de convidat a amfitrió

Una de les lectures més interessants del nou marc és el paper que pot jugar el món local. I aquí jo ho dic clar: si l’ajuntament entra de debò, moltes coses que abans eren impossibles passen a ser possibles.

Per què?

Perquè l’ajuntament té:

• equipaments (cobertes, escoles, poliesportius, aparcaments)
• legitimitat (pot convocar, ordenar, prioritzar)
• capacitat de fer de tractor (si vol)

I això és un canvi cultural: el municipi deixa de ser “el que posa pegues” o “el que només autoritza”, i pot esdevenir promotor o soci d’un projecte que beneficia veïnat i pimes.

3) La paraula clau que gairebé ningú diu: flexibilitat

Aquí ve la part més d’enginyeria (i més realista).

Una comunitat energètica no és només energia. És sobretot temps.

La flexibilitat és això: moure el consum i l’ús de l’energia en el temps, per aprofitar millor el que generes i per reduir dependència de la xarxa quan et surt més car o més complicat.

Flexibilitat de consum (la “més útil”)

• carregar VE quan hi ha excedent solar
• desplaçar consums no crítics (clima, ACS, fred, bombes…)
• evitar que tothom piqui al mateix temps

Flexibilitat de producció i emmagatzematge

• carregar bateries quan sobra energia
• descarregar quan convé (preu, demanda interna, pic de potència)
• suavitzar corbes i fer el sistema “més amable”

Filosòficament, és gairebé bonic: deixar de voler-ho tot ara.
Enginyerilment, és encara millor: fer que el sistema no pateixi.

4) “D’acord, companys… però qui ho gestionarà, això?”

Aquesta és LA pregunta. Perquè aquí és on molts projectes s’encallen: tenen plaques, tenen il·lusió… però no tenen “pilotatge”.

Jo ho veig en tres capes:

A) Governança (qui decideix les regles)

Això ho ha de decidir la comunitat: prioritats, criteris, com es reparteix, què passa amb excedents, com es protegeix la gent vulnerable, etc.

B) Operació tècnica (qui condueix el dia a dia)

Aquí cal un gestor energètic (intern o extern) i una plataforma que mesuri i optimitzi:

• monitoratge
• gestió de bateries
• programació de càrregues
• informes i transparència

C) El “salt de nivell”: l’agregador energètic

I aquí arriba la peça pendent.

Si vols que la comunitat no sigui només autoconsum compartit, sinó que també aprofiti flexibilitat de manera avançada (i algun dia fins i tot pugui jugar en mercats/serveis), necessites una figura clara: l’agregador.

Dit en plan curt:
algú que agrupi flexibilitat i la gestioni com un actiu.

Sense això, moltes comunitats faran el bàsic (que ja és molt), però els costarà escalar i demostrar tot el valor econòmic i tècnic que podrien donar.

5) I les Oficines de Transició Energètica? Copilot o espectador?

Aquí jo sóc bastant pragmàtic: el decret pot donar més pes als ajuntaments, sí… però no tots els ajuntaments tenen múscul tècnic, ni temps, ni equips.

Per això jo veig les Oficines de Transició Energètica com a “copilot” natural:

• ajuden a convertir una idea en projecte
• guien amb subvencions i tramitació
• aporten metodologia i criteri tècnic

Si el municipi és el motor, aquestes oficines poden ser la caixa de canvis: fan que el projecte no grinyoli.

Ara bé, si no es coordinen bé, pot passar el pitjor: duplicar esforços, crear confusió i acabar desmotivats. I això, en energia, és car: perquè la gent no es cansa de les plaques, es cansa de la burocràcia.

6) El que caldrà esperar (i vigilar) a partir d’ara

Si jo hagués de fer una llista curta del que “falta perquè això voli”, diria:

1. Regles clares per a l’agregador (rols, dades, remuneració, responsabilitats)
2. Eines digitals simples per operar (mesura, repartiment, transparència)
3. Models de governança replicables (no reinventar la roda a cada poble)
4. Senyal de preus i tarifes que premiïn el comportament intel·ligent (flexibilitat real)
5. Més casos reals explicats amb números (perquè quan els CFO ho veuen… s’acaba el debat)

Dues preguntes per acabar (d’aquelles que fan pensar)

🔹 Creus que la manca d’una figura d’agregador energètic ben definida pot frenar la creació i l’èxit de les comunitats energètiques?

🔹 Creus que les Oficines de Transició Energètica poden ser clau per accelerar-les… o el nou rol dels ajuntaments les deixarà a un segon pla?😊