Renovables sí, però no així: quan el PLATER/ZAR oblida el territori

Hi ha frases que poden semblar una reacció d’orgull local, però que en realitat amaguen una idea molt seriosa de planificació, enginyeria i sentit comú.

“No necessitem que vingui ningú de fora a dir-nos que arreglarà una cosa que aquí no s’ha trencat mai.”

Aquesta frase no s’hauria d’interpretar com un rebuig a les energies renovables. Tampoc com una defensa immobilista del territori. El que expressa és una altra cosa: abans de transformar una comarca, cal entendre-la.

I aquí és on neix bona part del malestar que s’està veient en territoris com el Solsonès o el Berguedà davant el PLATER i les Zones d’Acceleració Renovable, les ZAR.

• La queixa no és contra la transició energètica.
• La queixa és contra una manera de plantejar-la.

El problema no és la renovable, sinó el procediment

Catalunya necessita desplegar renovables. Això és evident.

Necessita més generació neta, més eficiència, més emmagatzematge, més flexibilitat i xarxes elèctriques capaces d’acompanyar un sistema energètic diferent.

Però una cosa és acceptar la necessitat de la transició energètica i una altra molt diferent és acceptar qualsevol proposta concreta només perquè porta l’etiqueta de “renovable”.

El debat del PLATER/ZAR no va només de plaques, molins o megawatts.

• Va de criteris.
• Va de repartiment territorial.
• Va de sòl agrari.
• Va de paisatge.
• Va de governança.

Va de si el territori participa de veritat en la definició del model o només és convidat a presentar al·legacions quan el mapa ja està molt avançat.

Per això no n’hi ha prou amb dir que el pla està en informació pública. La qüestió important és si aquesta participació arriba prou aviat, amb prou informació, amb prou marge de correcció i amb prou capacitat real d’incidir en el resultat final.

No és una esmena puntual, és una crítica de fons

A vegades aquests debats es redueixen massa ràpidament a una esmena concreta: moure una zona, corregir un plànol, ajustar una afectació o modificar una fitxa.

Però el que plantegen molts ajuntaments, consells comarcals, entitats i sectors afectats va més enllà.

• No és només “aquí no”.
• És “així no”.

I aquesta diferència és important.

La crítica al PLATER/ZAR no s’hauria de llegir com una resistència automàtica a qualsevol implantació renovable, sinó com una demanda de revisió del model de planificació: com s’han definit les zones, com s’han ponderat els impactes, com s’ha valorat el sòl agrari productiu, com s’ha mesurat el retorn local i quin paper real tenen els municipis en la decisió final.

Quan una comarca considera que el pla no reflecteix prou bé la seva realitat, no està necessàriament bloquejant la transició energètica.

Potser està advertint que una mala planificació pot acabar generant més conflicte, més judicialització i menys desplegament efectiu.

El territori no és una capa de mapa

Des d’un despatx, un mapa pot semblar impecable.

• Zones aptes.
• Corredors d’evacuació.
• Potència assignada.
• Objectius climàtics.
• Superfície disponible.

Però el territori real no és una capa de GIS.

El territori real té masies, explotacions agràries, camins, boscos, granges, patrimoni, activitat econòmica, identitat i gent que hi viu tot l’any.

I aquesta realitat no sempre es pot capturar bé només amb criteris cartogràfics o ambientals generals.

Una comarca rural no és una reserva de sòl disponible. Encara que es parli de sòl degradat.

Un municipi petit no és només una peça administrativa.

I el món rural no pot convertir-se en el lloc on es col·loca allò que la ciutat necessita consumir però no vol assumir al seu voltant.

Aquesta és la qüestió de fons.

Impugnar també és participar

Si un territori considera que el PLATER/ZAR no ha estat prou ben elaborat, que no incorpora adequadament els impactes socials, agraris, econòmics o paisatgístics, o que limita massa la capacitat municipal de decidir el seu model, és legítim que utilitzi les eines administratives disponibles.

Presentar al·legacions, demanar reformes o preparar impugnacions administratives no és anar contra les renovables.

És defensar que una planificació amb efectes tan importants ha de ser sòlida, transparent, proporcionada i territorialment justa.

De fet, si el pla és bo, hauria de poder resistir aquesta revisió.

I si no la resisteix, potser és que cal millorar-lo abans d’aprovar-lo definitivament.

El malentès que cal evitar

El marc “renovables sí o renovables no” és massa pobre.

La pregunta real és una altra:

quines renovables, on, amb quina mida, amb quins criteris, amb quin consens, amb quin retorn local i per cobrir quina demanda?

• No és el mateix una coberta industrial que una planta sobre sòl agrari.
• No és el mateix una comunitat energètica que un macroprojecte.
• No és el mateix prioritzar espais artificialitzats que ocupar sòl productiu.
• No és el mateix planificar amb el territori que planificar sobre el territori.

I no és el mateix accelerar que simplificar fins al punt de generar indefensió o rebuig social.

La lliçó d’enginyeria

En enginyeria, una solució no és bona només perquè funciona en un full de càlcul.

Ha de funcionar en la realitat.

I la realitat inclou xarxa elèctrica, economia, territori, activitat agrària, medi ambient, ajuntaments, propietaris, consells comarcals i acceptació social.

Si una d’aquestes peces falla, el projecte es complica.

Per això la transició energètica no necessita només objectius ambiciosos.

• Necessita mètode.
• Necessita escolta.
• Necessita transparència.
• Necessita retorn territorial.

I necessita entendre que el territori no és un obstacle a superar, sinó una part essencial de la solució.

Catalunya necessita renovables. Sí.

Però si el PLATER/ZAR es percep com una imposició o com una planificació feta amb poc encaix territorial, el risc és evident: perdre legitimitat precisament allà on la transició energètica hauria d’arrelar.

La transició energètica no es pot construir contra el territori.

S’ha de construir amb el territori.

• Renovables sí.

• Però no així.